El meu avi em va explicar moltes coses sobre els seus avis, i em va dir que ell no els oblidaria mai, i que li agradaria que jo mai l'oblidés a ell. Després de prometre que no, que mai l'oblidaria, em va explicar això que ara llegireu.

En Pedro, el meu avi, només se'n recordava dels seus avis materns, perquè amb els paterns sempre hi havia hagut tensions. Em va dir que la seva àvia es deia Mª Cruz, el mateix nom que li posarien a la seva filla, la mare del meu avi. Al seu avi, li havien posat Eusebio, com el meu tiet-avi. Li vaig preguntar si recordava la data del seu naixement, i em va dir que no se'n recordava ben bé, però cap als voltants del 1900-1905.

la família del meu avi, ha sigut de tota la vida de Jaén, Andalusia. Ell ha nascut a Jaén, i quan tenia uns 15 anys va traslladar-se amb tota la seva família a Catalunya, concretament a Girona. Els seus avis, la Mª Cruz i l'Eusebio, vivien en una casa molt gran de pagès, on tenien gallines i vaques, també xais i algun cavall.

Els seus avis van tenir 7 fills, però dos es van morir quan eren joves, per tant, només en recorda cinc. La seva àvia era mestressa de casa, i de ben petita ja sabia cosir. Cada dia havia de fer el dinar al seu marit, fer-li el llit... En aquell temps era normal, però ara ja hi ha igualtat entre dones i homes, tot i que la meva àvia sempre ha de fer el dinar, fer el llit al meu avi...

El seu avi era pastor, i li va ensenyar l'ofici al meu avi. M'ha explicat, molt emocionat, que quan tenia 6 anys anava amb el seu avi a la muntanya, fins que trobaven el prat, el seu prat, on va créixer feliç, vigilaven les cabres i els xais mentre només se sentia el soroll de les esquelles dels animals.

S'ha posat trist de sobte mentre jo li he preguntat on estaven enterrats. M'ha dit que quan era petit, els estimava molt, i que un dia, quan la seva mare li va dir que la seva àvia s'havia mort, es va posar molt trist. Quan ja ho va superar, una altra notícia el va fer patir; el seu avi ja no vivia. Tot i estar destrossat en el moment en què m'explicava això, em va dir que estaven enterrats a Jaén, i que cada cop que anava a Jaén a veure la família que li quedava, anava a veure els seus avis.

Ara, a casa seva, guarda un collaret que ha anat passant de generació, i que algun dia, espero que sigui meu.