Acomiadament del bloc

Com ja sabeu, queda poc perquè arribi l'estiu.

Ara ja arriba el bon temps, anar a la piscina, dormir fins tard, fer el que vulguis... 

Com que ja acabem el curs, també acabo d'escriure el bloc. És l'ultima entrada que hi poso, però potser l'any que vinent encetem un nou bloc parlant d'altres coses.

Escriure aquest bloc a sigut una experiència magnífica. He aprés moltes coses sobre els meus avis, he descobert coses que si no fos pel bloc, estarien amagades per sempre. 

El bloc també m'ha ajudat a unir-me més amb els meus avis, i passar més estones amb ells. 

Ara que he començat a aprendre coses dels meus avantpassats, m'agradaria continuar parlant amb el meu avi sobre aquest tema perquè trobo que és molt interessant.

Així que, mai se sap el que es pot descobrir, però us dic fins aviat!

La història d'amor dels meus avis

El dia de l'aniversari del meu cosí petit, ens vam trobar tota la família a casa dels meus avis. Vaig tenir una estona per parlar amb el meu avi, i se'm va acudir preguntar-li sobre la meva àvia i com s'havien conegut. Em va explicar tot això que ara escriuré.

Quan eren joves, la meva àvia i el meu avi vivien al Barri Vell de Girona. La meva àvia, vivia al carrer de la Barca i el meu avi al carrer Sacsimort. Ell va venir a aquest carrer ja que en aquells temps hi havia molt de turisme i havia trobat feina a una empresa, " Capdeferro Construccions ", que construïa edificis i hotels a la costa Brava, des de platja d'Aro , Lloret, St. Feliu...

Es trobaven molt sovint. Ara, el meu avi ja pot dir que hi va haver amor a primera vista : sempre, quan veia a la meva àvia li venien pessigolles a la panxa. Hi va haver un dia que es van trobar a la fleca que hi havia prop dels seus carrers. El meu avi es va posar tant nerviós que es va equivocar en demanar el que  volia  i va haver de tornar a la fleca. Es podria dir que aquell dia va ser el començament de la seva història. Van començar a xerrar i es van donar les adreces. El meu avi es pensava que no la tornaria a veure mai més i que la meva àvia s'havia oblidat d'ell. Però al cap d'uns dies la meva àvia va aparèixer per casa d'ell. Van anar a fer un tomb per la ciutat, i en acabar-se el dia van prometre que es tornarien a veure aviat. I van quedar per anar al ball el vespre següent.

Segons el que m'ha explicat el meu avi, va ser una nit màgica. Els va servir per saber més coses un de l'altre i a més a més, es van divertir moltíssim. Quan ja anaven cada un a casa seva, la meva àvia es va girar i li va fer un petó i li va confessar que des del dia en que l'havia vist per primer cop estava enamorada d'ell . Ell li va dir que sentia el mateix, i van començar a sortir.

Cada cap de setmana sortien i feien coses diferents. Anaven al cinema, anaven al ball de la devesa... Una vegada, la família de la meva àvia va convidar a dinar al meu avi a la font dels Lleons. Ell és pensava que anaven a un restaurant o a un lloc semblant, i es va posar una americana i corbata, molt mudat. Quan van arribar a la font, es va adonar que ningú anava mudat, i va ser llavors que va saber que anaven de pícnic. Quan m'explicava això ha rigut molt.

Quant ja feia un temps que sortien junts, cap a l'any 1966, es van casar. La meva àvia vivia amb la seva tia, la tia María, perquè els seus pares havien mort quan era petita. La tia María no aprovava la relació entre el meu avi i la meva àvia ja que era andalús, però al final ho va acceptar.
Van anar a viure junts just després de casar-se i dos anys després van tenir la seva primera filla, que els va portar molta felicitat. Un any després, va néixer la meva mare i al cap d'un anys el meu tiet.

Mare i fill

Fa pocs dies, era a casa i van trucar els meus avis que si podien venir a veure'ns. Cap al tard, van arribar a casa. La meva mare havia fet una coca, i ens la vam menjar tot rient. Quan ja ens en havíem menjat més de la meitat, en vaig asseure al costat del meu avi per mirar la televisió. Al cap d'una estona, li vaig demanar que m'expliqués coses de la seva mare. Em va dir tot el que ara llegireu...

La seva mare es deia Mª Cruz Nova. Va néixer a "La Matea", un poble situat a Jaén. La Matea és un poble d'alta muntanya (Sierra de Segura), que a l'hivern hi neva molt.

Com gairebé totes les dones de la seva època, la Mª Cruz treballava a casa, cuidant els seus fills, havia de fer el menjar per a tota la família, havia de mantenir la casa neta i alimentar els animals que tenien, com les gallines i les cabres.

La seva mare va tenir cinc fills i una filla, però només els cinc fills van sobreviure, ja que la filla, la germana del meu avi es va morir al part.

El meu avi va néixer al mateix poble on va néixer la seva mare, a Jaén. El part va tenir lloc a la casa on vivien. Li he preguntat més coses al meu avi sobre el seu part, però no se'n recordava, i m'ha explicat una anècdota que li explicava sempre la Mª Cruz a ell.

Quan el meu avi era ben petit, li feien anar a pasturar les ovelles. Però s'hi estava setmanes, i la seva mare patia molt per ell, ja que estava sol entre muntanyes.

Agafava un farcell amb pa dur i durant uns dies només menjava allò. Com que estava sol i era petit, necessitava distreure's i parlava amb les cabres. Quan m'ha explicat això, he rigut molt perquè amb el que li agrada xerrar al meu avi, no me l'imagino parlant sol.

Pare i fill

Cada dissabte, la meva família i jo anem a dinar a casa els avis. La meva àvia, sempre ens fa patata i mongeta, i m'encanta, perquè és un plat únic, ningú més el sap fer com ella ho fa. Mentre els meus germans i jo paràvem la taula, el meu avi, com sempre fa, es va asseure al sofà. Quan ja estàvem de posar-ho tot a la taula, em vaig asseure al costat del meu avi. Li faig fer unes quantes preguntes, aquest cop, sobre el seu pare. Li van venir més coses que no pas dels seus avis.

El seu pare es deia Eusebio Muñoz. També s'ho deia un germà del meu avi. El meu rebesavi va néixer a Santiago de la Espada, a Jaén. Com ja saps, va anar a viure a Girona quan el meu avi era jove. Tot i que Girona li encantava, Jaén sempre li va agradar més, suposo que perquè havia estat el seu poble natal.

L'Eusebio, va ser paleta. Aquest ofici, ha anat passant de generació en generació, ja que el meu avi també era paleta, i el meu tiet ho volia ser. El meu avi, m'ha dit que era molt dur anar a fer el servei militar. A ell, li va tocar fer-lo, i al seu pare, també.

L'Eusebio Muñoz, tenia molts amics. Segons m'ha explicat el meu avi, en va tenir dos que li van marcar molt. Es deien Juan i Pedro, que d'aquí ve el nom del meu avi i un altre dels seus germans, i eren molt bons nois tots tres. Es van conèixer un dia quan tots eren bastant petits, i de seguida van veure que junts s'ho passaven molt bé. Tot i que la distància i el temps que va passar quan el meu rebesavi va marxar a Girona, sempre es van recordar.

El meu avi em va explicar moltes coses sobre els seus avis, i em va dir que ell no els oblidaria mai, i que li agradaria que jo mai l'oblidés a ell. Després de prometre que no, que mai l'oblidaria, em va explicar això que ara llegireu.

En Pedro, el meu avi, només se'n recordava dels seus avis materns, perquè amb els paterns sempre hi havia hagut tensions. Em va dir que la seva àvia es deia Mª Cruz, el mateix nom que li posarien a la seva filla, la mare del meu avi. Al seu avi, li havien posat Eusebio, com el meu tiet-avi. Li vaig preguntar si recordava la data del seu naixement, i em va dir que no se'n recordava ben bé, però cap als voltants del 1900-1905.

la família del meu avi, ha sigut de tota la vida de Jaén, Andalusia. Ell ha nascut a Jaén, i quan tenia uns 15 anys va traslladar-se amb tota la seva família a Catalunya, concretament a Girona. Els seus avis, la Mª Cruz i l'Eusebio, vivien en una casa molt gran de pagès, on tenien gallines i vaques, també xais i algun cavall.

Els seus avis van tenir 7 fills, però dos es van morir quan eren joves, per tant, només en recorda cinc. La seva àvia era mestressa de casa, i de ben petita ja sabia cosir. Cada dia havia de fer el dinar al seu marit, fer-li el llit... En aquell temps era normal, però ara ja hi ha igualtat entre dones i homes, tot i que la meva àvia sempre ha de fer el dinar, fer el llit al meu avi...

El seu avi era pastor, i li va ensenyar l'ofici al meu avi. M'ha explicat, molt emocionat, que quan tenia 6 anys anava amb el seu avi a la muntanya, fins que trobaven el prat, el seu prat, on va créixer feliç, vigilaven les cabres i els xais mentre només se sentia el soroll de les esquelles dels animals.

S'ha posat trist de sobte mentre jo li he preguntat on estaven enterrats. M'ha dit que quan era petit, els estimava molt, i que un dia, quan la seva mare li va dir que la seva àvia s'havia mort, es va posar molt trist. Quan ja ho va superar, una altra notícia el va fer patir; el seu avi ja no vivia. Tot i estar destrossat en el moment en què m'explicava això, em va dir que estaven enterrats a Jaén, i que cada cop que anava a Jaén a veure la família que li quedava, anava a veure els seus avis.

Ara, a casa seva, guarda un collaret que ha anat passant de generació, i que algun dia, espero que sigui meu.

A MANERA DE PRELUDI

Avui, el meu avi ha fet vuitanta anys. En Pere Muñoz i Nova està bé de salut, llegeix llibres, mira la televisió i, de tant en tant escolta les notícies a la ràdio. L'únic mal que té són les cataractes a l'ull esquerre, que d'aquí poc operaran, i és per això que surt poc. Vaig considerar que vuitanta anys és un fet digne de celebrar. Aquesta festa consistiria en anar a sopar al Molí de l'Escala amb la família, a la platja. Vaig encarregar un pastís de xocolata al mateix propietari del Molí. De les espelmes, ja me n'encarregaria jo. Aquesta tarda, el meu avi ha rebut uns dibuixos fets pels meus germans petits, hi havia una targeta que posava que el mateix vespre el passaríem a buscar per anar a sopar. Cap a dos quarts de vuit, ja els estàvem esperant a la porta del seu pis.
Quan hem arribat a l'Escala, he anat a buscar el propietari. Ell mateix ens ha guiat fins a la sala - menjador del restaurant. La sala és petita, però molt lluminosa. De seguida arriben tots els convidats (la família i amics de l'avi). El propietari ens mostra la nostra taula, que és ben diferent de les altres ja que té un gerro de roses molt boniques.
El menjar era molt bo, sobretot el meu bistec, que era de la casa. De sobte, a l'hora de les postres, s'han tancat els llums i la sala ha quedat a les fosques. Tot seguit, han entrat uns cinc cambrers amb un pastís enorme de xocolata. El meu avi ha bufat les vuitanta espelmes, i després hem menjat el pastís, boníssim.
La llum natural ha tornat al menjador i els aplaudiments han començat a sonar, i jo, per fer la brometa li he dit al meu avi "ara, avi, s'hauria d'aixecar i saludar". Dit i fet, s'ha posat dempeus i ha saludat lleugerament. En aquell moment m'hauria agradat que el terra se m'empassés. Immediatament, he dit al cambrer que repartís un tall de pastís a tota la gent que hi havia sopant.
Totes les parelles, famílies, homes i dones s'han aixecat i han anat a fer dos petons a l'avi o a donar-li la mà. Una parella de joves han vingut cap a mi i m'han felicitat per la festa, que havia estat molt bé. Quan ja estàvem de tot, el meu avi tenia una cara molt alegre, súper content. Li he anat a donar les gràcies a tots els del restaurant i hem marxat cap a casa.
Un cop al cotxe, el meu avi estava molt content. M'ha donat les gràcies i m'ha dit que havia estat genial, que s'ho havia passat molt bé. Durant unes hores l'avi ha estat el protagonista absolut. Sense voler, penso dins meu, que deixem de banda els vells.
El meu avi ha tingut una vida plena, tot i que no ha inventat res, ni ha fet cap obra important. De petit, havia sigut pastor, però la seva professió va ser paleta. Penso que ha sigut una persona corrent, però amb una vida feliç.
En quedar-nos sols, he agafat uns quants fulls i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués la seva vida fins als vuitanta anys, tot el que havia aprés i el que li havia agradat més...
Semblava com si l'avi, un senyor de Jaén, estigués esperant les meves paraules. Amb gran tranquil·litat, com l'aigua clara que brolla per la muntanya, m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.