El meu avi em va explicar moltes coses sobre els seus avis, i em va dir que ell no els oblidaria mai, i que li agradaria que jo mai l'oblidés a ell. Després de prometre que no, que mai l'oblidaria, em va explicar això que ara llegireu.

En Pedro, el meu avi, només se'n recordava dels seus avis materns, perquè amb els paterns sempre hi havia hagut tensions. Em va dir que la seva àvia es deia Mª Cruz, el mateix nom que li posarien a la seva filla, la mare del meu avi. Al seu avi, li havien posat Eusebio, com el meu tiet-avi. Li vaig preguntar si recordava la data del seu naixement, i em va dir que no se'n recordava ben bé, però cap als voltants del 1900-1905.

la família del meu avi, ha sigut de tota la vida de Jaén, Andalusia. Ell ha nascut a Jaén, i quan tenia uns 15 anys va traslladar-se amb tota la seva família a Catalunya, concretament a Girona. Els seus avis, la Mª Cruz i l'Eusebio, vivien en una casa molt gran de pagès, on tenien gallines i vaques, també xais i algun cavall.

Els seus avis van tenir 7 fills, però dos es van morir quan eren joves, per tant, només en recorda cinc. La seva àvia era mestressa de casa, i de ben petita ja sabia cosir. Cada dia havia de fer el dinar al seu marit, fer-li el llit... En aquell temps era normal, però ara ja hi ha igualtat entre dones i homes, tot i que la meva àvia sempre ha de fer el dinar, fer el llit al meu avi...

El seu avi era pastor, i li va ensenyar l'ofici al meu avi. M'ha explicat, molt emocionat, que quan tenia 6 anys anava amb el seu avi a la muntanya, fins que trobaven el prat, el seu prat, on va créixer feliç, vigilaven les cabres i els xais mentre només se sentia el soroll de les esquelles dels animals.

S'ha posat trist de sobte mentre jo li he preguntat on estaven enterrats. M'ha dit que quan era petit, els estimava molt, i que un dia, quan la seva mare li va dir que la seva àvia s'havia mort, es va posar molt trist. Quan ja ho va superar, una altra notícia el va fer patir; el seu avi ja no vivia. Tot i estar destrossat en el moment en què m'explicava això, em va dir que estaven enterrats a Jaén, i que cada cop que anava a Jaén a veure la família que li quedava, anava a veure els seus avis.

Ara, a casa seva, guarda un collaret que ha anat passant de generació, i que algun dia, espero que sigui meu.

A MANERA DE PRELUDI

Avui, el meu avi ha fet vuitanta anys. En Pere Muñoz i Nova està bé de salut, llegeix llibres, mira la televisió i, de tant en tant escolta les notícies a la ràdio. L'únic mal que té són les cataractes a l'ull esquerre, que d'aquí poc operaran, i és per això que surt poc. Vaig considerar que vuitanta anys és un fet digne de celebrar. Aquesta festa consistiria en anar a sopar al Molí de l'Escala amb la família, a la platja. Vaig encarregar un pastís de xocolata al mateix propietari del Molí. De les espelmes, ja me n'encarregaria jo. Aquesta tarda, el meu avi ha rebut uns dibuixos fets pels meus germans petits, hi havia una targeta que posava que el mateix vespre el passaríem a buscar per anar a sopar. Cap a dos quarts de vuit, ja els estàvem esperant a la porta del seu pis.
Quan hem arribat a l'Escala, he anat a buscar el propietari. Ell mateix ens ha guiat fins a la sala - menjador del restaurant. La sala és petita, però molt lluminosa. De seguida arriben tots els convidats (la família i amics de l'avi). El propietari ens mostra la nostra taula, que és ben diferent de les altres ja que té un gerro de roses molt boniques.
El menjar era molt bo, sobretot el meu bistec, que era de la casa. De sobte, a l'hora de les postres, s'han tancat els llums i la sala ha quedat a les fosques. Tot seguit, han entrat uns cinc cambrers amb un pastís enorme de xocolata. El meu avi ha bufat les vuitanta espelmes, i després hem menjat el pastís, boníssim.
La llum natural ha tornat al menjador i els aplaudiments han començat a sonar, i jo, per fer la brometa li he dit al meu avi "ara, avi, s'hauria d'aixecar i saludar". Dit i fet, s'ha posat dempeus i ha saludat lleugerament. En aquell moment m'hauria agradat que el terra se m'empassés. Immediatament, he dit al cambrer que repartís un tall de pastís a tota la gent que hi havia sopant.
Totes les parelles, famílies, homes i dones s'han aixecat i han anat a fer dos petons a l'avi o a donar-li la mà. Una parella de joves han vingut cap a mi i m'han felicitat per la festa, que havia estat molt bé. Quan ja estàvem de tot, el meu avi tenia una cara molt alegre, súper content. Li he anat a donar les gràcies a tots els del restaurant i hem marxat cap a casa.
Un cop al cotxe, el meu avi estava molt content. M'ha donat les gràcies i m'ha dit que havia estat genial, que s'ho havia passat molt bé. Durant unes hores l'avi ha estat el protagonista absolut. Sense voler, penso dins meu, que deixem de banda els vells.
El meu avi ha tingut una vida plena, tot i que no ha inventat res, ni ha fet cap obra important. De petit, havia sigut pastor, però la seva professió va ser paleta. Penso que ha sigut una persona corrent, però amb una vida feliç.
En quedar-nos sols, he agafat uns quants fulls i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués la seva vida fins als vuitanta anys, tot el que havia aprés i el que li havia agradat més...
Semblava com si l'avi, un senyor de Jaén, estigués esperant les meves paraules. Amb gran tranquil·litat, com l'aigua clara que brolla per la muntanya, m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.